Adolfo Aristarain

Adolfo Aristarain

(2016)
Biografia
Naixement	19 octubre 1943 (80 anys) Buenos Aires (Argentina)
Activitat
Ocupació	director de cinema, actor, guionista, productor de cinema

Adolfo Aristarain (Parque Chas, Buenos Aires; 19 d'octubre de 1943) és un director i guionista de cinema argentí. Ha estat ajudant de direcció en més de 30 pel·lícules. Els seus films combinen la fermesa narrativa del cinema estatunidenc clàssic i els temes socials del cinema polític de l'Argentina. El 2003 se li va concedir la nacionalitat espanyola per carta de naturalesa.^[1]

Des de la seva infància ha estat un lector voraç i un cinèfil empedreït. Va estudiar anglès fins a convertir aquest idioma en la seva segona llengua. Respecte al cinema i la literatura, va decidir ser autodidacte. En l'adolescència va intentar ser contista i va fer un programa a Radio Nacional, en el qual llegia traduccions pròpies de Dylan Thomas.

Va tenir alguns acostaments al cinema com a muntador i sonista a Rio de Janeiro i com a ajudant de producció a Buenos Aires. Finalment, a l'inici dels anys setanta va començar a treballar com a ajudant de direcció de manera sistemàtica i professional. L'any 1967 es va radicar a Madrid i va tornar a Buenos Aires el 1974. Va continuar aprenent l'ofici del cinema treballant com a ajudant fins que, després de trenta llargmetratges assistint directors com Mario Camus, Vicente Aranda, Sergio Leone, Lewis Gilbert, Gordon Flemyng, Peter Collinson, Daniel Tinayre i Sergio Renán, va escriure un guió i va aconseguir realitzar la seva primera pel·lícula el 1978.

Va desenvolupar la seva tasca com a director, productor i guionista de cinema entre l'Argentina i Espanya, i esporàdicament als Estats Units. És membre de l'Acadèmia Espanyola i va ser vicepresident de Directores Argentinos Cinematográficos (DAC) durant els dos anys en què des d'aquesta entitat es va promoure l'actual Llei de Cinema. L'any 2003 li va ser atorgada la nacionalitat espanyola per Reial decret, en reconeixement a la seva aportació a la cultura iberoamericana.

Al llarg de la seva filmografia s'observa una certa repetició en els elencs, i hi apareixen en més d'una ocasió actors com Juan Diego Botto, Cecilia Roth, José Sacristán i, el més destacat, Federico Luppi, a qui sovint s'ha considerat com l'actor fetitxe d'Aristarain, malgrat que aquest últim sempre ho ha negat. En la dècada dels 80, Aristarain va declarar que els seus mestres eren John Ford, Howard Hawks, Raoul Walsh, Nicholas Ray i John Huston.

En diverses entrevistes, Aristarain ha parlat de les seves tres últimes obres, Martín (Hache), Lugares comunes (basada en la novel·la del seu cosí Lorenzo F. Aristarain) i Roma, com tres parts d'un mateix conjunt de pors.^[2][3]

• La parte del león (1978)
• La playa del amor (1979)
• La discoteca del amor (1980)
• Tiempo de revancha (1981)
• Últimos días de la víctima (1982)
• The Stranger (1987)
• Un lugar en el mundo (1991)
• La ley de la frontera (1995)
• Martín (Hache) (1997)^[4]
• Lugares comunes (2002)
• Roma (2004)

• Dar la cara (1962) ...Extra

• Una mujer (1975)
• Los superagentes biónicos (1977)
• La aventura explosiva (1977)
• Los superagentes y el tesoro maldito (1978)

• Muchachos impacientes (1966)
• La muchachada de a bordo (1967)
• La bestia desnuda (1971)

• Brenner, Fernando. Adolfo Aristain. Buenos Aires. Centro Editor de América Latina, 1993. ISBN 950-25-3151-5. 

• Entrevista en El País, 10 d'octubre de 2005
• Entrevista de 1991
• Entrevista a Adolfo Aristarain - Diagonal
• Notícies sobre Adolfo Aristarain a El País