Història d'un detectiu
Murder, My Sweet | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Edward Dmytryk |
Protagonistes | Dick Powell Claire Trevor Anne Shirley Otto Kruger Mike Mazurki Miles Mander Donald Douglas Douglas Walton Ralf Harolde Esther Howard Ernie Adams George Anderson Ralph Dunn Fred Graham |
Producció | Adrian Scott |
Guió | John Paxton |
Música | Roy Webb |
Fotografia | Harry J. Wild |
Vestuari | Edward Stevenson |
Productora | RKO Pictures |
Distribuïdor | RKO Pictures i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
Estrena | 9 desembre 1944 |
Durada | 95 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Color | en blanc i negre |
Descripció | |
Basat en | Adéu, nena |
Gènere | cinema negre, cinema policíac de suspens, pel·lícula basada en una novel·la, drama i cinema de misteri |
Lloc de la narració | Los Angeles |
Història d'un detectiu[1] (Murder, My Sweet en el seu títol original en anglès als Estats Units i Farewell, My Lovely al Regne Unit)[2] és una pel·lícula de l'any 1944 dirigida per Edward Dmytryk i protagonitzada per Dick Powell i Claire Trevor,[3] la qual fou emesa per TV3 per primera vegada el 24 de gener del 2001.[1]
Argument
Implicat en un crim, el detectiu Philip Marlowe (Dick Powell) explica els fets. Tot comença quan el mafiós Moose Malloy (Mike Mazurki) el contracta perquè trobi la seua amigueta Velma Valento (Claire Trevor), ara desapareguda. Després, un tal Lindsay Marriott (Douglas Walton) paga a Marlowe per a anar a una cita d'intercanvi de joies robades. El detectiu és apallissat i Marriott assassinat. Apareix en escena Ann Grayle (també interpretat per Claire Trevor) i el seu ric pare, que li demanen cercar unes pedres precioses. Marlowe comença a sospitar que tots els seus clients mantenen entre ells una relació secreta i interessada.[3]
Context històric i artístic
Perillosa nocturnitat, àmbits tèrbols, posada en escena expressionista i ritme molt viu són algunes de les característiques per a definir aquesta adaptació al cinema de la novel·la de Raymond Chandler. Com passa en altres pel·lícules negres, el relat és una mica enrevessat ("Sóc un simple professional, ficat en un assumpte lleig, però no m'agrada deixar fils sense lligar", diu el protagonista), però a cada nova seqüència es revifa l'interès per l'entrellat criminal.[3]
Narrant en primera persona i fent de Philip Marlowe, el fins llavors melat comediant i cantaire romàntic Dick Powell esdevé carismàtic i eficaç. Excel·leix la seqüència on l'escèptic detectiu és narcotitzat i comença a al·lucinar, veient serps arreu. Els màxims responsables del film (o sigui, el director d'origen ucraïnès Edward Dmytryck, el productor Adrian Scott i el guionista John Paxton) tornarien a reunir-se l'any 1947 per a fer la també notable Foc creuat. En ésser tots tres acusats de filiació comunista, foren apartats dels estudis i jutjats pel Comitè d'Activitats Antiamericanes i, segons algunes fonts, Dmytrick delataria Adrian Scott.[3]
La mateixa novel·la ja havia estat adaptada per Irving Reis el 1942, en un dels episodis de la sèrie cinematogràfica sobre The Falcon, amb George Sanders en el paper del detectiu Marlowe. I va ésser de nou portada al cinema el 1975 per Dick Richards en Adéu, nena, llavors amb Robert Mitchum en el papel estel·lar.[4] Pel que fa a Marlowe, encarnat en altres films per James Garner i Elliott Gould, cal destacar la caracterització que en va fer Humphrey Bogart a El son etern (Howard Hawks, 1946).[3]
Frases cèlebres
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
Curiositats
- La interpretació que Dick Powell va fer de Philip Marlowe al film va obtindre l'aprovació del mateix Raymond Chandler.[6]
- Fou la darrera pel·lícula d'Anne Shirley (es va retirar del món de la interpretació el 1944 amb 26 anys).[6]
- Amb l'èxit d'aquesta pel·lícula, el president de la RKO Pictures, Charles Koerner, va abandonar els seus plans inicials perquè Dick Powell protagonitzés una sèrie de musicals i considerà que el seu perfil encaixava més en films de detectius i d'acció.[6]
- Fou rodada en 44 dies.[6]
Errades del film
- Quan Marlowe és dins de la sala d'interrogatoris, el número de l'habitació mostrat és el 404. En canvi, quan surt escortat i cap a l'ascensor, el número que s'hi veu és el 402.[7]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 ÉsAdir (català)
- ↑ Encyclopædia Britannica (anglès)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 87.
- ↑ Filmaffinity (castellà)
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Quotes - IMDb (anglès)
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Trivia - IMDb (anglès)
- ↑ Goofs - IMDb (anglès)
Bibliografia
- Gene D. Phillips, 2000. Creatures of Darkness: Raymond Chandler, Detective Fiction, and Film Noir. University Press of Kentucky, Lexington. ISBN 0813190428.
Enllaços externs
- The Movies of 1944: Murder, My Sweet - Assaig de Jake Hinkson (anglès)
- The New York Times (anglès)
- Warner Bros(anglès)
- Tràiler a YouTube (anglès)