L'evangeli segons sant Mateu
Il Vangelo secondo Matteo | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Pier Paolo Pasolini |
Protagonistes | Enrique Irazoqui Susanna Pasolini Marcello Morante Mario Socrate Giorgio Agamben Francesco Leonetti Ninetto Davoli Natalia Ginzburg Enzo Siciliano Paola Tedesco J. Rodolfo Wilcock Alfonso Gatto Renato Terra Enrico Maria Salerno Gianni Bonagura |
Producció | Alfredo Bini |
Dissenyador de producció | Luigi Scaccianoce |
Guió | Pier Paolo Pasolini |
Música | Luis Bacalov |
Fotografia | Tonino Delli Colli |
Muntatge | Nino Baragli |
Vestuari | Danilo Donati |
Distribuïdor | Titanus i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Itàlia i França |
Estrena | 1964 |
Durada | 131 min |
Idioma original | italià |
Rodatge | Basilicata, Catània, Crotona i Pulla |
Color | en blanc i negre |
Descripció | |
Basat en | Evangeli segons Mateu |
Gènere | drama |
Lloc de la narració | Jerusalem |
Premis i nominacions | |
Nominacions | Oscar al millor disseny de vestuari, blanc i negre (1967) Oscar a la millor direcció artística, blanc i negre (1967) Oscar a la millor adaptació musical (1967)
|
Premis | Gran Premi del Jurat de Venècia (1964)
|
L'evangeli segons sant Mateu (títol original en italià: Il vangelo secondo Matteo)[1] és una pel·lícula del 1964 dirigida per Pier Paolo Pasolini, amb un guió escrit per ell mateix. Narra la història de Jesucrist, des de la Nativitat fins a la Resurrecció, seguint al peu de la lletra l'Evangeli segons Mateu.
Pasolini va afirmar que “les imatges de la pel·lícula mai podrien arribar a l'altura poètica dels textos." Segons els informes, va escollir l'Evangeli de Mateu sobre els altres perquè opinava que “Joan era massa místic, Marc massa vulgar, i Lluc massa sentimental”.
Tractant de manera antidogmàtica un tema de caràcter religiós, l'obra va causar sensació i desencadenà un aspre confrontament intel·lectual en la premsa, i continuà la controvèrsia latent d'acusació de vilipendi contra la religió i la forta intervenció dels censors, que ja havien intentat suprimir l'episodi de Pasolini ''La ricotta'', inclòs en la pel·lícula Ro.Go.Pa.G.
Repartiment
|
|
|
Producció
La pel·lícula va ser rodada a les zones rocoses de Chia (poble de Soriano nel Cimino, Viterbo) Barile, Castel Lagopesole, Ginosa, Cutro, Le Castella, Matera, Massafra i Gioia del Colle, amb actors no professionals i extres escollits entre la població local, la majoria camperols. Molts amics del director van participar en el rodatge, entre ells, alguns intel·lectuals ben coneguts, com Natalia Ginzburg, Alfonso Gatto i Enzo Siciliano, a més de l'habitual Ninetto Davoli. Com ja va fer en ''Teorema'' i ''Comizi d'amore'' (Trobades amoroses), Pasolini reserva un paper per a Susanna, la seva mare: el de Maria en la seva vellesa.
La figura de Jesucrist, la va interpretar el basc Enrique Irazoqui, un noi de dinou anys, lluitador antifranquista exiliat a Itàlia. La veu, en la versió italiana, era la d'Enrico Maria Salerno.
Premis
Premis
- Gran Premi del Jurat en la Mostra de Venècia.
Nominacions[2]
- Oscar a la millor direcció artística (Luigi Scaccianoce)
- Oscar al millor vestuari (Danilo Donati)
- Oscar a la millor banda sonora (Enriquez Bacalov)
Crítica
- L'Osservatore Romano: “Fidel al text, però no a la inspiració de l'Evangeli.”
- l'Unità: “... el nostre cineasta ha compost la més bella pel·lícula sobre Crist que s'ha fet fins ara, i probablement la més sincera que es pugui concebre.”
Comentaris
- És curiós que Pasolini, que es declarava ateu i comunista, fos tan fidel i respectuós amb el text de l'Evangeli.
- La pel·lícula és dedicada al Papa Joan XXIII.
- Quan Pasolini oferí el paper a Irazoqui, que es considerava agnòstic, en un principi l'envià “a pastar fang”, al·legant que tenia coses més importants a fer que interpretar Jesucrist.