Postislamisme

El postislamisme és un neologisme de les ciències polítiques, que s'usa per explicar una nova situació social i política que es manifesta en diversos països amb governs islàmics. Aquests canvis s'aprecien sobretot a Iran i Egipte.[1] Asef Bayat i Olivier Roy es troben entre els principals artífexs de la idea.[2]

El terme ha estat utilitzat per Bayat per referir-se a "una tendència" a la resecularització de l'islam després de l'"esgotament" de l'islam polític.[3] Olivier Carré s'hi refereix com una època premoderna de la història islàmica on els àmbits polític-militar i religiós estan separats.[2] Olivier Roy considera que l'aparició del terme reconeix com malgrat repetits esforços els islamistes no han aconseguit establir un "pla concret i viable per a la societat".[4]

Concepte

El terme va ser encunyat pel sociòleg polític iranià Asef Bayat, aleshores professor associat de sociologia a la Universitat Americana del Caire en un assaig de 1996 publicat a la revista Middle East Critique.[5][6]

Bayat ho va explicar com "una condició on, després d'una fase d'experimentació, l'atractiu, l'energia, els símbols i les fonts de legitimitat de l'islamisme s'esgoten, fins i tot entre els seus entusiastes partidaris. Com a tal, el postislamisme no és antiislàmic, sinó que reflecteix una tendència a resecularitzar la religió". Originalment, només pertanyia a l'Iran, on "el postislamisme s'expressa en la idea de fusió entre l'islam (com a fe personalitzada) i la llibertat i elecció individuals; i el postislamisme s'associa amb els valors de la democràcia i aspectes de la modernitat".[3] En aquest context, el prefix post- no té una connotació històrica, sinó que fa referència a l'allunyament crític del discurs islamista.[7] Bayat va assenyalar més tard el 2007 que el postislamisme és alhora una "condició" i un "projecte".[2]

El polític francès Olivier Carré va utilitzar el terme l'any 1991 des d'una perspectiva diferent, per descriure el període entre els segles x i xix, quan tant l'islam xiïta com l'islam sunnita "va separar l'àmbit polític-militar de l'àmbit religiós, tant teòricament com a la pràctica".[2]

"Islamisme postmodern" i "Islamisme New Age" són altres termes utilitzats indistintament.[8]

Olivier Roy va argumentar a Globalized Islam: The Search for a New Ummah l'any 2004 que "els islamistes d'arreu del món" havien estat incapaços de "traduir la seva ideologia en un model concret i viable per a la societat", portant el "discurs musulmà" a entrar en "una nova fase del postislamisme".[4]

Casos

A l'Iran, els reformistes[9][10] i el grup conegut com els Melli-Mazhabi (que estan ideològicament propers al Moviment per la Llibertat)[11] es descriuen com a postislamistes.

L'arribada dels partits moderats al Partit Al-Wasat a Egipte, així com el Partit de la Justícia i el Desenvolupament al Marroc tenia semblava tenir relació amb l'aparició del postislamisme, però els estudiosos van rebutjar que es qualifiquessin de tals.[12][13] Una caracterització similar s'aplica al Partit Islàmic de Malàisia (PAS).[14]

Un document del Lowy Institute for International Policy de 2008 suggereix que el Partit de la Justícia Pròspera d'Indonèsia i el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) de Turquia són post-islamistes.[15] Segons Ahmet T. Kuru i Alfred Stepan (2012), molts analistes consideren que l'AKP turc és un exemple de postislamisme, semblant als partits demòcrates cristians, però islàmic.[16] Tanmateix, alguns estudiosos com Bassam Tibi ho disputen.[17] İhsan Yılmaz argumenta que la ideologia del partit després de 2011 és diferent de la d'entre 2001 i 2011.[18]

La idea ha estat utilitzada per descriure l'«evolució ideològica» dins l'Ennahda de Tunísia.[19]

Referències

  1. ↑ Navarro, Xavier Ballestín «L'anomenat postislamisme». Diàlegs: revista d'estudis polítics i socials, 2, 6, 1999, pàg. 123–149. ISSN: 1138-9850.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Gómez García, 2012.
  3. ↑ 3,0 3,1 Bayat, 1996, p. 45.
  4. ↑ 4,0 4,1 Sinanovic, Ermin International Studies Review, 7, 2005, pàg. 433–436. DOI: 10.1111/j.1468-2486.2005.00508.x. JSTOR: 3699758 [Consulta: 30 desembre 2020].
  5. ↑ Mojahedi, 2016, p. 52.
  6. ↑ Badamchi, 2017, p. 1.
  7. ↑ Badamchi, 2017, p. 4.
  8. ↑ Ismail, 2008, p. 626.
  9. ↑ Fazeli, 2006, p. 169.
  10. ↑ Badamchi, 2017, p. 3.
  11. ↑ Shahibzadeh, 2016, p. 103.
  12. ↑ Stacher, 2002, p. 432.
  13. ↑ Lauzi`ere, 2005, p. 242.
  14. ↑ Muller, 2013.
  15. ↑ Bubalo, Fealy i Mason, 2002, p. 51, 76.
  16. ↑ Kuru i Stepan, 2012, p. 172.
  17. ↑ Hale i Ozbudun, 2009, p. 148.
  18. ↑ Yılmaz, 2016, p. 115.
  19. ↑ Cavatorta i Merone, 2015.

Bibliografia

  • Bayat, Asef «The Coming of a Post-Islamist Society». Critique: Critical Middle Eastern Studies, 5, Fall 1996, pàg. 43–52. DOI: 10.1080/10669929608720091.
  • Mojahedi (subscripció necessària), Mohammad Mahdi «"Is There Toleration in Islam?" Reframing a Post-Islamist Question in a Post-Secular Context». ReOrient, 2, Autumn 2016, pàg. 51–72. DOI: 10.1080/10669929608720091. JSTOR: 10.13169/reorient.2.1.0051.
  • Cavatorta, Francesco; Merone, Fabio «Post-Islamism, ideological evolution and 'la tunisianite´' of the Tunisian Islamist party al-Nahda». Journal of Political Ideologies, 20, 2015, pàg. 27–42. DOI: 10.1080/13569317.2015.991508.
  • Stacher (subscripció necessària), Joshua A. «Post-Islamist Rumblings in Egypt: The Emergence of the Wasat Party». Middle East Journal, 56, Summer 2002, pàg. 415–432. DOI: 10.1080/10669929608720091. JSTOR: 4329786.
  • Bubalo, Anthony; Fealy, Greg; Mason, Whit. Zealous Democrats: Islamism and Democracy in Egypt, Indonesia and Turkey. Lowy Institute for International Policy, 2008. ISBN 9781921004353 [Consulta: 31 agost 2017]. 
  • Badamchi, Meysam. Post-Islamist Political Theory: Iranian Intellectuals and Political Liberalism in Dialogue. 5. Springer, 2017. ISBN 9783319594927. 
  • Fazeli, Nematollah. Politics of Culture in Iran. Routledge, 2006. ISBN 9781134200382. 
  • Shahibzadeh, Yadullah. Islamism and Post-Islamism in Iran: An Intellectual History. Springer, 2016. ISBN 9781137578259. 
  • Lauzi`ere, Henri «Post-Islamism and Religious Discourse of al-Salam Yasin». International Journal of Middle East Studies, 37, 2005, pàg. 241–261. DOI: 10.1017/S0020743805372059.
  • Gómez García, Luz «Post-Islamism, the Failure of an Idea: Regards on Islam and Nationalism from Khomeini's Death to the Arab Revolts». Religion Compass, 6, 2012, pàg. 451–466. DOI: 10.1111/rec3.12002.
  • Muller, Dominik M. «Post-Islamism or Pop-Islamism? Ethnographic observations of Muslim youth politics in Malaysia». Paideuma: Mitteilungen zur Kulturkunde, 6, 2013, pàg. 261–284.
  • Kuru, Ahmet; Stepan, Alfred. Democracy, Islam, and Secularism in Turkey. Columbia University Press, 2012. ISBN 9780231530255. 
  • Hale, William; Ozbudun, Ergun. Islamism, Democracy and Liberalism in Turkey: The Case of the AKP. Routledge, 2009. ISBN 9781135214920. 
  • Yılmaz, İhsan. «The Experience of the AKP». A: Alessandro Ferrari. Religions and Constitutional Transitions in the Muslim Mediterranean: The Pluralistic Moment. Taylor & Francis, 2016. ISBN 9781317067122. 
  • Ismail, Salwa. «Being Muslim: Islam, Islamism and Identity Politics». A: Laleh Khalili. Politics of the Modern Arab World. Routledge, 2008. ISBN 9780415451598. 
  • Dokhanchi, Milad «Post-Islamism Redefined: Towards a politics of post-Islamism». Journal of the Contemporary Study of Islam, 1, 1, març 2020, pàg. 28–54. DOI: 10.37264/jcsi.v1i1.13.